Norlaugh, 7/X/18XX

No sé per què et vaig fer cas. Pensava que series un amic i que m’advertiries del meu error si mai creies que
estava a punt d’equivocar-me, però ja veig que no. I per això ara estic lligat a aquesta taula, un absolut esclau de
la tinta i la bibliografia que només m’aixeco (i amb prou feines) quan la natura em crida, o per anar al llit a
estirar-me de nou.

Tot perquè no em vas aturar quan et vaig dir que volia fer un doctorat.

Segurament estic sent injust, però més injusta és la meva vida ara mateix: confinat entre les parets d’aquesta casa
i subjecte a la tirania d’un director que no es cansa en el seu afany de tenir un sumari. Ja he intentat escriure’l,
però l’únic que em ve al cap és 1) De la vanitat humana 2) de la inconsciència 3) de la maleïda mania que té la
gent de trucar a la porta tan bon punt m’assec a treballar, etc.

Però aquest és el meu problema: em deixo endur per l’entusiasme sense pensar-ho. Res d’això estaria passant si
fa 18 anys m’hagués pres el descobriment del sistema binari de [x] com una persona normal, és a dir: mostrant
un interès comprensible però moderat i potser, fins i tot, informant-me una mica sobre el tema. Però no. No, el
que vaig fer va ser obsessionar-m’hi i deixar que dictés el que havia de ser la meva carrera (i, en definitiva, la
meva vida) fins ara. I tu, amic meu, m’has d’aguantar mentre desvariejo parlant d’uns cossos celestes
absolutament llunyans i irrellevants per a tantíssima gent, i que, malgrat tot, jo no em puc treure del cap.

Però bé, per sort, no estic del tot sol en aquest càstig autoinfligit anomenat recerca acadèmica: els del Cercle
Astronòmic han tingut a bé posar-me en contacte amb un altre astrònom que està desenvolupant unes lents
millors… prou falta em fan. He quedat amb ell demà per explicar-li de què va la meva tesi i, potser, oferir-li una
col·laboració; necessito saber si allò és una altra estrella o si estic perdent el temps.

En fi, no et vull avorrir més amb les meves lamentacions. Em tempta seguir, perquè sé que ho llegiràs atentament
i em respondràs punt per punt en la teva propera carta… però ja està bé. M’agradaria acabar amb una nota
positiva: tenen un postre nou al Norport i està boníssim. És una mena de pa de pessic borratxo acompanyat de
festuc que faria les delícies de qualsevol. Potser em retrauràs que hi hagi anat sense tu, però noi… sempre estàs
tan lluny. I així m'asseguro que encara val la pena. Quan vinguis ens hi deixarem caure.

Espero que estigui anant bé amb la nova tripulació. Com li va al flamant primer oficial de l'Estrella? Quin bon nom,
eh? Explica-me'n alguna cosa, que, quan rebis aquesta carta, ja farà unes setmanes que hi navegues.

Un abraçada,

T.